Sala de Premsa

«La cremor del fred»
Ressenya de PIANOS I TÚNELS per Lluís Calvo (revista Poetari no. 4).
Data: Tardor 2013

Tobolsk és una ciutat de Sibèria que evoca paisatges glacials. En les primeres pàgines del nou llibre de Silvie Rothkovic apareix una fotografia amb aquest títol. S’hi veu una casa, potser una datxa, i un entorn nevat. El llibre també inclou referències a l’Antàrtida, com a evocació d’un fred extrem. Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981) ha emprès un viatge a través del dolor més íntim, tot travessant immensos deserts de neu, mentre s’acompanya de la música dels seus compositors favorits: Schönberg, Messiaen, Varèse, Berio, Berg, Beethoven… Pianos i túnels –un títol de què l’editorial dubtava, però que em sembla del tot reeixit– evoca una travessia física i anímica al mateix temps. D’una banda els túnels representen el trànsit a través de la negror, del buit, de la pèrdua. I de l’altra, entre aquests murs, o potser a l’exterior, hi batega una música que ens ajuda a viure. Rothkovic practica com molts pocs poetes la microcirurgia del vers, la gemma perfecta, la imatge rodona i enlluernadora. I comparteix amb alguns companys de trajecte, nascuts en la mateixa dècada –i ara penso en Albert Forns– la tasca de muntatge acurat del poema, un muntatge que esdevé paradoxalment deconstructiu, incorporant elements molt diversos i heterogenis que ens remeten de nou als territoris del fred, en aquest cas a Víktor Shklovski i el seu concepte d’ostranenie, és a dir d’estranyament o desfamiliarització. El formalisme rus ja incidí en la necessitat de superar el marc estret de les convencions lingüístiques a l’hora d’abordar la tasca poètica. I Rothkovic ho fa amb imatges sorprenents, amb enllaços sobtats, amb connexions que semblarien impossibles si no tinguéssim al davant una poeta de l’alçada d’un campanar. Pocs poetes són capaços, efectivament, de bastir un complex tan ric de referències, d’encreuaments, d’universos. Des de Hans Memling –el gran pintor flamenc d’origen alemany que era capaç d’agermanar les Verges més càndides amb els pitjors turments– a Elias Canetti, tot passant per Charles Olson. Justament Olson sosté, a Vers projectiu, que “objectisme és alliberar-se de la interferència lírica de l’individu com a ego”. I en més d’un punt Rothkovic opta per aquest objectisme aparentment distanciat. Però seria erroni pensar, i aquí arribem al moll de l’os de la qüestió, que Pianos i túnels és un llibre farcit de referències cultes i que traspua una certa fredor. Tot al contrari. Cadascuna d’aquestes referències està al servei d’una sensibilitat pregona que sap caminar entre la vida i la mort, entre el dolor i l’esperança, sempre a través d’aquests Lieder de la fragmentació i l’esmicolament. El llenguatge de Rothkovic és sorprenent, ja que ens porta a llocs que a penes intuíem i que desvetllen en el lector un Eureka! triomfal en constatar, finalment, que una determinada concreció verbal pot assolir aquelles coses que sempre romanien a la punta de la llengua i no sabíem expressar. I tot això amb un llenguatge que algun cop és culte, d’altres col·loquial, però que en conjunt basteix una sàvia amalgama entre aquests dos extrems. Perquè Rothkovic exhala una humanitat molt particular, una humanitat gairebé en blanc i negre, un xic expressionista i alhora minimal, amb un alè de carrers buits vienesos, situats entre El tercer home de Reed (amb permís de Welles) i La carta d’una desconeguda de Max Ophüls. Afegim-hi música de Schumann i una mica d’expressionisme abstracte de Motherwell i el combinat assoleix el seu punt exacte. Tot això a través d’una modernitat pletòrica, desconcertant, suggeridora.

Tanmateix, si volem concreció aquest llibre ens l’oferirà a bastament. No es tracta només d’estilemes i recursos que freguen la col·loquialitat, sinó de referències concretes en versos com “Fas coses estúpides / enlloc de seure davant la paret / amb els ulls gairebé en blanc”, “Cada dia menjo peix blau” o “Els dits tacats de boli”. Una de les gràcies de la poesia de Rothkovic és barrejar amb admirable habilitat els referents quotidians amb les reflexions o les cites cultes. D’aquesta manera després del vers abans citat, en què la poeta confessa que cada dia menja peix blau, apareixen de manera sorprenent aquests altres: “a vegades recito algun New American Poet / a la pintura de la paret / quan ja és a terra”. Aquesta intel·ligent voluntat de juxtaposició també la trobem en un dels poemes més destacats del llibre, en què s’alternen els col·loquialismes com “tipu”, les referències geogràfiques –Caucas–, els mots com tsunami o l’al·lusió a una “noia d’ulls verds”. Rothkovic fa un remix fabulós a partir d’aquests elements i els combina de manera harmònica i inquietant a la vegada. La seva poesia apunta fets i coses, mai no esgota els temes, talla i enllaça elements que semblaven predestinats a no trobar-se mai. Rothkovic és una representant modèlica de la nova poesia de l’el·lipsi. N’hi ha prou amb llegir els següents versos per apreciar els salts i els talls de les seqüències lògiques, tot creant una nova manera de dir que utilitza de manera subtil algunes seqüències habituals però que les transforma en un idiolecte propi que aconsegueix establir una connexió, emocional i lingüística, amb el lector: “No recordo res de l’hivern / l’imagino sense pobles / sense coses / sense gossos / només pàgines Canetti i pluja / geranis oberts, exultants, roses.” En aquest poema l’absència de coma entre el mot pàgines i el cognom Canetti indueix a pensar que aquest últim esdevé adjectiu, tot i que també pot funcionar com a element que resta indemne després de l’esporgada de l’el·lipsi i que es relliga amb el mot previ, amb un efecte que busca una manera diferent de completar el vers, sense buscar la reconstrucció de la sintaxi convencional. I les particularitats lingüístiques i constructives del llibre no s’aturen pas aquí. Ja s’ha remarcat anteriorment que el fred –representant de la buidor, de la solitud, de la pèrdua– és un element que atorga consistència al llibre. El llenguatge Rothkovic és fidel en aquesta constatació i ens parla d’esquimals, d’icebergs, de coníferes o d’inuits. Però també de llocs remots com Alaska, Gobi, l’estepa paleàrtica o la Puna. Espais situats a la perifèria, desolats, deshabitats. Paisatges túnel o paisatges per tocar-hi el piano en un erm inacabable. Un llibre molt musical, però també geogràfic, que grava en la pell topografies de dolor i camins d’aprenentatge vital. Igualment, sense deixar el fil del llenguatge, cal destacar la feina de l’autora a l’hora de pouar en mots poc habituals, com feofícies o distròfia. O bé en neologismes antòniafontians com totsolesa.

Al llarg del llibre hi trobem, a cops, accentuades imatges de dolor. Mein Herz ist schwer (el cor m’és feixuc), diu un dels versos, tot citant Goethe i Schubert alhora. I si la sensibilitat hauria de donar-se per suposada en qualsevol poeta, cal dir que en el cas de Rothkovic ens endinsem en versos d’una intensa emoció que es concreta en forma poètica i en argila de llenguatge. Parlar d’emoció en poesia sovint desvetlla reaccions a la defensiva, perquè és cert que durant un temps s’ha confós la sensibilitat amb el terrorisme emocional, amb la sensibleria o la imatge tronada. Per sort, Rothkovic ha vingut a capgirar les coses i a relligar-nos amb el flux poètic de l’emoció. Allí on d’altres poetes naufragarien en l’anècdota o els excessos del sentimentalisme, la poeta excel·leix en el domini de la dicció inserida en l’estructura, en la concisió i en la selecció d’elements que van directes al cor i a la ment. Sorprèn el fet de llegir poemes brevíssims, d’una senzillesa només aparent, que tenen una càrrega plàstica i emocional molt gran. Un parell d’exemples d’aquestes poemes-vers: “Aquí hi ha uns lliris vermells que potser t’agradarien” i “Tornar-te boig intentant identificar ocells”. Versos mantra, versos objecte, versos intemporals que sempre trobaran algú que aplegarà flors o que recorrerà el cel i les copes dels arbres a la recerca de l’auguri i l’ocell.

Ens trobem, així doncs, davant d’un llibre rodó que catapulta Rothkovic cap a nous cims expressius. I poques objeccions caldrà fer-li en aquesta obra. Si de cas un poema en què una òliba es converteix en “òliva” i un estany en “estanc”. O bé la inclusió del mot Herz en minúscula. Detalls de rara distracció en un llibre absolutament mil·limetrat.

A Pianos i túnels hi ha un parell de poemes que esmenten Dani Karavan, Portbou i Walter Benjamin. En tots dos la mar apareix després d’un túnel –metafòric, però també present en el memorial d’homenatge– que ens fa caure en una aigua que potser se’ns empassarà, però que també pot evocar l’esperança. Els túnels desemboquen en una mar on floten els pianos que interpreten la vida. Aquesta és la música d’un llibre que ressonarà, amb força, en la nostra literatura.

 

«No tinc vida d'escriptora»

«No tinc vida d’escriptora»

Entrevista a Silvie Rothkovic, autora del llibre de poemes ‘Pianos i Túnels’ que publica LaBreu Edicions a

Nació Digital per Esteve Plantada.

Data: 13/06/2013

“A Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”, deia Joan Miquel Oliver. I d’aquesta veritat en surten, com fiblades de gebre, els versos del darrer llibre de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981). Des de Rússia, poemes que sobreviuen al fred àrtic i un enfilall precís d’anotacions que commocionen des de la desaparició, des del fred infranquejable, des de la imatge que batega, des de la fotografia que el dietari fa del temps viscut. Concís, obert i gèlid («un lloc on sempre / plou mancat d’esdeveniments anteriors»), la ciutat de Tobolsk de Pianos i Túnels (Labreu Edicions, 2013) és un refugi epifànic, una llar protectora, l’artefacte que cus les vides de Silvie —la poeta d’inspiració ruso-pictòrica— i de Sílvia —la professora, músic i amant de l’art del segle XX. Aquest, que és el tercer llibre que publica, s’afegeix a Helicòpter (LaBreu Edicions, 2007), Altres Arbres (Tria Llibres, 2011) i al seu blog i torna a evidenciar coses que no tots els escriptors tenen: una manera d’abraçar, un lloc propi on caminar, un retop singular i intransferible. Un món.
[…]

Un món que busseja en tot de referències artístiques, amb les quals Silvie Rothkovic estableix un diàleg gens forçat. “Això de les referències és només un punt de partida, com quan, en altres temps, l’artista mirava per la finestra i veia el paisatge. A Altres arbres tot eren referències a l’art contemporani, però a Pianos i Túnels hi ha la música que escoltava mentre escrivia els poemes”. Però a la Silvie no li interessa explicar la referència, sinó que aquesta sigui un punt de partida que explica alguna cosa. “En el cas de l’art contemporani, hi estableixo una connexió a través d’haver llegit coses sobre el tema”. També, d’haver-ne gaudit, com passa amb la música. “A Pianos i túnels hi ha la música que escoltava en aquell moment, com ara les quatre últimes peces, de Richard Strauss, uns lieds amb lletra que parlen de la mort. Són coses que tinc molt interioritzades i algunes són peces que he arribat a tocar”.

La Silvie, quan és la Sílvia, dirigeix una escola de música a l’Alt Penedès, fa de mare i no escriu gaire, tal com confessa. “Per a mi, ara és molt difícil fer coses, no tinc temps. Jo no tinc vida d’escriptora”. Va ser l’editorial qui la va esperonar a fer el llibre. “Em van demanar si tenia alguna cosa escrita i vaig començar a repassar llibretes. Tenia moltes coses anotades i vaig sentir com l’obligació de fer el llibre”. Després vindria la feina de posar en ordre totes aquelles notes, des de Rússia, des del símbol que li permetés posar distància i establir vincles, a la vegada. “Volia testimoniar un període de la meva vida on tanco un parèntesi”. Sis mesos que van del naixement de l’Emma, la seva filla, fins a la mort del seu pare. “Sis mesos on marxo a Tobolsk. Un temps de molt dolor, però també de coses molt boniques”.

Música, túnels i una llar on guarir-se
D’aquí, d’aquest temps viscut amb tota la intensitat poètica, neix Pianos i Túnels . “Al principi, el títol no agradava a ningú, ni als editors”, diu resignada. “Tothom em deia que el canviés, però jo ho veia molt clar”. D’una banda, els pianos, “tot allò que et salva”; i, de l’altra, els túnels, “tot allò dolent”, una imatge que va venir inspirada gràcies a l’obra d’homenatge a Walter Benjamin que hi ha a Portbou. “Aquell túnel que va a parar al mar em suggeria la imatge de la mort i ho vaig enllaçar amb el meu pare”. Però, més enllà de túnels i pianos, els versos del llibre ressonen, amb força, a través d’una llar on viu “algú que intenta guarir-se”, una casa gèlida on la veu s’aïlla, on els dies passen amb l’única companyia de la música.

Potser per això mateix, perquè els seus poemes es fan grans en aquest aïllament essencial, en la solitud de la creació i del lector, que a la Silvie Rothkovic no li agrada dir versos en públic. “No m’agraden els recitals, però ara ja m’hi he acostumat. Hi ha poetes per a qui té molt sentit dir allò que escriu en veu alta, però a mi m’agrada llegir els poemes a casa, sobre el paper. Jo busco intimitat, crec que el fet de llegir ha de ser en solitud, passant fred”. En aquest sentit, la Silvie confessa tenir certa afinitat amb alguns dels poetes de la seva generació, com és el cas d’Albert Forns, amb qui ha coincidit en el temps i en l’espai en la publicació del seu primer llibre de poemes, Ultracolors, també a LaBreu Edicions. “Tenim moltes coses en connexió. Fa pocs dies vam fer el recital junts al MACBA i va ser molt bonic”, un recital que va tenir un primer tast a Granollers en la programació del cicle de Versos Lliures. “Amb l’Albert compartim la idea d’agafar referències de fora de la literatura”. Una connexió que fa que comparteixin dèries, com ara l’admiració a un Joan Miquel Oliver que ja ho deia, que “a Rússia hi viu sa gent amb 0 graus, se congelen i s’aguanten”. O tal com diu Silvie Rothkovic:

No sé a quants graus estem
el vi es congela

primer hauria de saber des d’on escric
des d’aquesta tonalitat en blanc

la llana
la guineu
flors petites de lligabosc etrusc

i el buit definitivament impossible
de convertir en llibre.

 

«Ara no podem saber ni quanta vida falta»

Ressenya a Caràcters de “Pianos i túnels” de Silvie Rothkovic per Marta Font i Espriu (revista Caràcter no. 64).
Data: Estiu 2013

Si bé és cert que darrerament els versos joves cerquen l’explosió de la quotidinaitat, l’anècdota personal o la sensualitat dels cossos per atrapar l’ànima del poema, la poesia de Silvie Rothkovic ens atura en l’abundància de l’absència: “El vers que em sostenia/ era nascut dels noms de les coses/ que no van passar” (p.22). Només en el silenci, el fred, retornen al jo poètic una concentració i una consciència de si mateixa neta i precisa, feridora i al mateix temps completa.
Ja en el títol, Pianos i túnels, s’anuncien els espais per on circularà el punteig de la paraula- “Totsolesa/ distròfia/ signes/ batent/muralla”, (p.44)-, els sentiments velats i les músiques com a relleu de l’emoció – “Una sonata de sorra/ contenint la nit/tots els dits trencats/ i els ulls travessat per mapes”.)p.59). Rothkovic ens ofereix una escriptura dislocada, en suspensió, com si la mà se separés sobtadament del teclat. En aquesta fractura del llenguatge invoca un silenci que ens obliga, als lectors, a recompondre la melodia o la “no melodia que avança” (p.42) seguint una seqüència que malda per traçar l’experiència del buit, tal com indica el darrer punt d’aquest viatge: ” i el buit definitivament impossible/ de convertir en llibre” (p.79).

Els versos són, deliberadament, evitació i silenci. Tanmateix, dibuixa els seus contraris, la passió evocada o la música que sobreviu en els noms i que s’ofereix detalladament en el provocatiu índex de peces al finals del poemari. La presència de l’altre, del tu amorós, apareix com un horitzó latent al llarg dels versos. La poeta el visita, en ocasions, en el records, en la memòria gelada de l’alta soledat que respira un paisatge blanc i despoblat. Aquest espai de la memòria és representat per una casa deshabitada en la qual només les mirades dels quadres -”Quadres isolats són l’únic que queda viu” (p.45)- o la ferida de les peces de piano – “dins el piano/tot és fals,/etern i negre” (p.74)- construeixen el diàleg possible amb allò humà. És aquí on la veu poètica ens aproxima amb l’indicibe tot creant poemes trencats, voluntàriament mutilats, com si fossin una inscripció trencada o un papir esquinçat. Ens acostem, així, a l’expressivitats d’allò partit o inacabat. Els poemes, a l’estil de Miquel Àngel, no han volgut brotar definitivament de la pedra.

Així mateix, l’amor s’imposa amb la violència d’una imatge absoluta. La cara clavada a l’altra cara suggereix tot aquest llenguatge curosament evitat d’allò sensual: “El mar era dins,/ la teva cara clavant-se/ a la meva,/ la densitat d’un corb,/la parla/com una ferida./Va passar un hivern” (p.47).

La metàfora objectualitza i transforma els rostres en la força, detinguda i cossificant, que bloqueja la descripció de l’escena i ofereix, tan sols, l’instant posterior. Un instant que al mateix temps és presència del que cobreix. Sempre la mateixa tècnica elusiva que converteix el no-dit en la “matèria-emoció”.

Pianos i túnels és un viatge interior, retallat en el mutisme i en la potència d’una blancor gelada que desperta la necessitat de retrobar la pròpia veu en l’escriptura. Per això, quan emergeix l’amor viscut, tot el llibre s’amara d’una nova intensitat. Una llum que presagia el final d’aquesta hibermació conscient, “A l’altra banda del túnel/rajos de sol/altaveus que exploten” (p.58), i que el lector reconstrueix per a si mateix, precisament, des de la contenció amb la qual, Silvie, personalíssima, ens l’ha preservat.

L’hivern, anunci mut de la primavera que no arriba, i la memòria, espai descarnat de l’amor, són l’escenari des d’on es deplega una veu poètica que no tans sols juga amb els límit de l llenguatge, sinó que transforma la performativitat d’un jo líric amb el que ella mateixa anomena “la vida”.